Un dels grans propòsits de cara a les properes Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 2021 és el restabliment de l’orgue que durant segles omplí de música la nau de l’església arxiprestal de Sant Joan, desaparegut el 1936. Els vallencs d’avui en dia som, doncs, les primeres generacions que no tenim cap mena de record ni hem sentit el so d’aquest grandiós instrument que va meravellar els nostres avantpassats en una època en què la música era un bé escàs, car calien músics per escoltar música.
A manca de records, el nostre propòsit és fer memòria de quins n’havien estat els usos, i ara que s’acosta la Festa Major, creiem avinent parlar de l’orgue en temps de festa. Evidentment, el principal paper era acompanyar la litúrgia, però hi havia moments del curs de l’any en què la música tenia un relleu especial. Tots els gremis, confraries, i també l’Ajuntament, a l’hora de solemnitzar les festes procuraven que l’organista i la capella enaltissin els seus actes. Per Sant Joan, per exemple, l’orgue compassava el cant de l’himne del Sant, com ens recorda mossèn Josep Grau: “que l’orga toqui amb ressonancia les notes del Ut queant laxis ressonare libris”. Però més enllà d’aquestes funcions, podríem parlar d’un ús para-litúrgic que d’entrada cal dir que més d’un cop fou motiu de greuges entre les directrius de l’església i el poble. El mateix instrument ja tenia instal·lats uns registres que no era habitual tocar-los en la litúrgia però si en dies de festa, com el de la cornamusa, cascavells, o altres artefactes sonors. En la reforma dels anys 1766-1768 s’hi afegiren les Bombardes de gran efecte que “no n’hi havia de altre en los orgas del Principat de Catalunya, si merament en lo de la catedral de Girona”, i el de la gayta,”que’l tocan los quatre escolans del remat de la cadireta”. El nou orgue tindrà un registre de gralla, l’instrument tradicional més difós dels nostres temps, i seguirà aquesta antiga tradició d’imitar els colors de la festa.
També per Setmana Santa l’orgue tenia un paper peculiar, i recorrent a la força de la trompeteria es simulava la tempesta que seguia a la mort de Jesús a la creu, moment que esperava la canalla per iniciar un grandiós terrabastall amb carraus i matraques.
Ara bé, el gran moment per a l’ús popular de l’orgue era el Nadal. Com ens recorda mossèn Eusebi Ribas “imprescindible era també, lo tocar en l’orga Lo Noy de la Mare” y ferlo plorar tocant una petita trompeta; l’orga de Sant Joan te per aytal dia lo registre de les gaytes, moxonets y cascavells”. Tot just aquest era el dia en què els organistes tenien la llibertat de tocar el que volguessin sense cap tipus de censura, i els temples s’omplien de les melodies més conegudes de l’època. Tot el que tocaven aquest dia els organistes ho anotaven en uns quaderns que avui coneixem com a
llibertats d’orgue, i són una font imprescindible per a l’estudi de la música que avui en diem tradicional. En ells hi trobem, per exemple, una nombrosa informació sobre com ha anat evolucionant el toc de castells, imprescindible de tocar en la nit de Nadal, i que ara a Valls podem escoltar cada 23 de juny en haver finalitzat les Completes en honor a Sant Joan.
Com hem vist, al llarg de l’any es succeïen nombrosos usos populars de l’orgue que sovint acabaven extralimitant-se i fins i tot es consideraven comportaments inadequats i impropis per un temple. Així doncs, el Papa Pius X a través del motu propio de 1903 que regulava l’ús de la música en les esglésies, acabà amb la majoria de tocs para-litúrgics. Però a molts llocs la implantació d’aquesta normativa s’anà retardant en el temps, com a Valls. El periòdic La Veritat del 24 de desembre de 1908 publicà la següent nota: “el nostre Exm. Prelat, obehint ordres del Papa y volguent fer complir les disposicions dictades sobre música religiosa, acaba de prohibir terminantment tota mena de cants y instruments pastorils durant els oficis i demés funcions, perque no s’avenen ab la gravetat de la liturgia”. És a dir, cinc anys més tard de la promulgació encara no s’havia complert per ser una mesura del tot impopular, posant de manifest el valor que el poble donava a aquestes funcions que representaven, diguem-ne, un cert essencialisme vallenc.
Desitgem doncs que el nou orgue, en aquest sentit tan polièdric que se li vol donar sigui de nou un altaveu dels nostres cants i les nostres músiques més populars, i recuperi aquestes funcions tradicionals que tant estimaven els vallencs que ens han precedit.