Una antiga sentència diu: «No hi ha cap refrany que menteixi». El refranyer popular català, tanmateix, és una font de recursos lingüístics inesgotable i sovint expressa, de forma sentenciosa, un pensament que cal tenir en compte pel seu contingut didàctic. De vegades, els refranys alliçonen d’una manera planera i directa, però també s’empren formes al·legòriques, la qual cosa fa que puguin tenir diverses interpretacions. Per això cal filar prim a l’hora de llegir-los, perquè, moltes vegades, s’expressen idees molt més fondes que el significat concret de les paraules. «No estar per orgues», per exemple, significa desentendre’s d’una cosa. És un aforisme que evidencia desencís i indiferència cap a un tema, que no s’està d’humor o que no es va de coses insubstancials. En la línia, els refranys reflecteixen la forma de ser i de fer de la societat i perpetuen la saviesa popular. Per això podríem dir que expressen com érem, com som i, tal vegada, com serem.
El llenguatge popular, en aquest sentit, és universal. Crea i recrea d’una manera àmplia i direccional, i la riquesa lèxica de l’estrat quotidià convida a extrapolar, de vegades, elements i recursos lingüístics cap a una situació singular de l’imaginari social. Al mateix temps, la literarietat del concepte permet modificar el significat de la dita i podem servir-nos d’aquest recurs per establir un bonic paral·lelisme entre allò més literal d’aquesta parèmia i una iniciativa ben engrescadora que molts seguim d’aprop. Parlo del projecte de restitució de l’orgue de l’església de Sant Joan de Valls promogut a través del moviment ciutadà que s’ha engegat fa uns mesos, i que pretén culminar per la Mare de Déu de la Candela de 2021. I és que les Festes Decennals han estat, sempre, una oportunitat per girar la vista enrere, agafar impuls i projectar-nos cap al futur. No és cap secret que qualsevol tema que s’embolcalli en el color blau cel i en la brillantor blanca tan típica d’aquells dies és, indefectiblement, una garantia d’èxit i d’interès rotund. Alhora, si a la proposta hi afegim l’element patrimonial més preuat que té la ciutat, l’arxiprestal de Sant Joan, el projecte ja gaudeix d’un punt de partida encara més motivador i màgic, tal com es va evidenciar amb seguiment mediàtic i l’àmplia participació en l’acte públic de presentació del projecte al Teatre Principal, el passat 26 de gener. Es pot afirmar, doncs, amb el cor ben ple, que Valls sí que està per orgues.
No obstant això, hom podria parafrasejar i debatre recurrentment sobre la necessitat de destinar recursos econòmics i esforços institucionals en la construcció d’un orgue per a una església. És ben cert que en ple segle XXI, quan sembla que tot està de tornada i que allò que ha imperat fins fa ben poc ha perdut l’estil i la forma, construir un instrument d’aquestes característiques per acompanyar la litúrgia no té sentit més enllà de l’ús que se’n pugui fer en diades concretes del calendari festiu i tradicional. Aquest és, doncs, l’aspecte que s’adopta com a motivació per concebre i projectar la proposta: la transversalitat cultural que ha d’abastar el projecte, l’ús que se n’ha de derivar i l’impacte social que ha d’aconseguir. En aquest sentit, l’exclusivitat i la importància de l’instrument ha de passar per tots els estadis socials de Valls, des dels centres educatius a les entitats i agents culturals, les parròquies, les corals, les associacions de veïns, les confraries o les escoles de música. I és que ha de servir per ampliar, encara més, l’oferta lúdica i cultural vallenca. L’orgue monumental al servei de tota una ciutat.
Entretant, si una cosa hem après en aquests darrers mesos és que no s’ha d’agafar una excepcionalitat i convertir-la en una situació normal. La ciutat de Valls, al llarg de les centúries, ha dotat els diversos temples religiosos d’orgues per acompanyar la litúrgia i les festes de precepte. L’arxiprestal de Sant Joan, en la pretèrita església romànica, ja disposava d’aquest objecte litúrgic. Anys més tard, amb la construcció de l’actual temple, es va dotar l’àmplia nau gòtica d’un nou orgue, que s’estrenà un dia de Nadal de 1590. Aquest instrument, amb el corresponent moble, és el que va arribar fins als dies dels nostres avis i padrins, si bé amb algunes intervencions i modificacions. Malauradament, la destrucció iconoclasta dels nostres temples l’estiu de 1936, fomentada per una ventada d’ignorància i de manca de perspectiva, arrabassava un dels béns més preuats de la ciutat, no tan sols des de la vessant religiosa i litúrgica, sinó també des del panorama musical, cultural i artístic. Passat el conflicte bèl·lic, i amb l’intent de recompondre el que quedava del tot de cadascú, es va iniciar la laboriosa tasca de restablir els paraments més primordials d’un edifici ciutadà com l’església de Sant Joan. L’orgue però, va ser un de tants aspectes que va quedar pendent.
Ara, amb la proposta apoteòsica d’estrenar el nou orgue de Valls en la solemnitat decennal de la Candela de la propera dècada dels anys 20 es culminarà, d’una forma molt simbòlica, el projecte de restauració del temple. Inevitablement, m’imagino emocionat aquell segon dia de febrer al matí, brillant, ventós i gèlid per no perdre tradició. L’afinació de l’orquestra de l’Ofici es contraposarà amb les primeres notes musicals de l’instrument majestuós. Serà una musicalitat que ressonarà al llarg del monument, que anirà i tornarà en un balanceig d’alçada a través dels carreus de la pedra blanca de les parets. Les melodies recauran en la fusta embellida del retaule i s’amplificaran a través de la lluminositat dels vitralls. La personalitat de l’orgue es perfumarà amb les incomptables flors que guarniran cada racó del temple, talment com si fos el millor de tots els jardins. La preuada imatgeria de Bonifàs testimoniarà, una vegada més, com la ciutat fa història, i l’encens serà el millor aliat per comprendre la magnitud de l’afer. Els llantions espurnejants, oferts en promesa per centenars de vallencs, s’avindran a la vivència i al caliu de la mare de totes les diades, i els daurats de l’orfebreria i les draperies nobles serviran per escenificar antigues vivències, consuetes i memòries flamants de tota una hagiografia, ara també nostra, continguda entre totes aquelles parets. Ras i curt, tot això aflorarà davant nostre en el matí candeler de 2021, quan l’església arxiprestal de Sant Joan torni a parlar vuitanta anys després d’haver quedat injustament muda. De ben segur que ho farà amb una veu renovada, dolça i col·lectiva. Aquesta serà, també, la veu de tots els vallencs, novella i profunda alhora, que en un sol crit tancarà la pinya d’un dels castells més imponents que s’han vist a la ciutat en les últimes diades. Una de les millors fites de tots els temps.